Dedicat a la memòria de Maties Tugores, gran d'esperit.
Qui em diria
la cadena del coll
em penja com un cor
estimulant-se amb les mans de l’altre.
Un cor blau i els ulls emblanquinats
et silvestren, t’espanten. No
volen la metzina que sovint et fa
ancorar el llot a les extremitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada