26/1/10

Pulp

Anar cercant els anys. Rastrejar la merda, les ànsies, les manies, les.... i riure,
cal riure asfixiant-se. Tot això és un circ trombòsic.

Com s'hauria de passar l'hivern despullat a l'escala d'uns grans magatzems? Torrar sobrassada a virreina amb el get-hoooo dels mallorquins, dissabte (per més afronta).
S'ha de tenir coratge.

13/1/10

ESBOSAMENTA INCOMPLETA D'UN FRAGMENT DEL QUE SERIA UNA OBRA TEATRAL SI ELS DIRECTORS I PROTAGONISTES S'HI AVENGUESSIN

LA CONTINÈNCIA (a mode de Lisístrata)

Hem trobat la inexperiència. Les grans boques dentades han aparcat a causa de les obres que s’hi porten a terme i, seguint la nova llei punidora, no podran engolir la perfecció del plaer mai més.

Efectivament, ens trobam davant un problema d’estat! Les manifestacions d’espontanis cada cop és més greu. Un nombre indeterminat de persones travessa tota la ciutat enfurida, destrossant tot el que troba al seu pas. La protesta continua encara. Amenacen al govern perquè derogui la llei d’obres públiques, en cas contrari, es veuran obligats a perforar ells els murs que protegeixen les obres o a auto-inferir-se plaer.

El conseller de Salut ha manifestat el seu rebuig a la violència i anuncia possibles canvis en el procés de reverginització. Possiblement els hospitals de la ciutat i comarques podran oferir un servei gratuït i públic, tot i que la mesura estigui subjecte a l’oferta de feina pública i a les moltes autònomes que treballen pel seu compte.

A més a més, des de l’ajuntament de la ciutat, i amb l’ajuda dels cossos policials, s’han distribuït nombrosos dipòsits de làtex per aquells incontinents que trobin la manera de donar-se plaer sense acudir a les boques dentades. Aquesta mesura, per contra, ha fet augmentar els casos de desqueixada anal.

Si les protestes no minven, segons anuncià l’alcalde, es procedirà a la vacunació massiva de la població per tal de retornar a l’estat sobri i auster, democràtic i de benestar que fens a les hores conduïa la nostra reglada societat.

11/1/10

Homenatge a Joan Ponç (II)

Dedicat a la memòria de Maties Tugores, gran d'esperit.

Qui em diria

la cadena del coll

em penja com un cor

estimulant-se amb les mans de l’altre.

Un cor blau i els ulls emblanquinats

et silvestren, t’espanten. No

volen la metzina que sovint et fa

ancorar el llot a les extremitats.